Volver a El Viaje
Airí & David, 30 Oct –
13 min
Hola BB-8!
Com va per Tailàndia?
Nosaltres som al port de Kawthaung, al sud de Myanmar, apunt de creuar amb barca fins a Tailàndia per poder anar cap a Malàisia. Tu on pares exactament? Igual ens podem trobar?
Estem contents, BB-8, molt contents d’haver visitat aquest país. Un país que fins fa molt poc estava tancat al turisme i que avui en dia rep a tots els estrangers com nosaltres amb els braços oberts, una mirada curiosa (i vergonyosa) i un somriure d’orella a orella.
Des del primer moment que poses un peu a territori birmà saps que no et deixarà indiferent; no només pels seus paisatges innocents, gairebé intactes, sinó per la seva gent.
Dues preguntes t’assalten al arribar: per què les dones birmanes, nens i nenes porten la cara pintada amb una pasta feta de color ocre? Per què homes i dones (joves i grans) tenen les dents tenyides d’un líquid vermell que escupen a l’asfalt cada 10 minuts? T’ho descobrirem mica en mica, com nosaltres vam descobrir el país.
L’arribada però, no podem dir que fos del tot lenta…
A les nostres memòries quedarà aquell viatge des de la frontera de Mae Sot fins a Hpa-An en una furgoneta capitanejada per una dona amb caràcter mofeta (i ulleres Ray Ban) i mal conduïda pel seu fill esprimatxat a la que vam encabir-hi fins a 12 persones (quan tenia lloc només per a 7), entre d’elles un monjo i un americà amb xancles i mitjons. En aquell viatge, agafats al sostre i clavant les ungles a l’alfombreta per no aixecar el cul del seient, vam entendre com eren les carreteres birmanes i com de ràpid poden arribar a conduir els birmans. Però bé, vam arribar a Hpa-An.
Allà vam començar a comprendre què volia dir “ser un estrany”, de veritat. Vam allotjar-nos a un dels quatre hostals que hi havia al poble (probablement l’únic on algú parlava anglès) i vam menjar a un dels tres únics restaurants que vam trobar, entenent-nos amb senyes i menjant arròs amb curry de cassola cada dia (i fins a dia d’avui!), sense poder triar.
Myanmar és un país que té tants agents militars com monjos vestits amb saris granatosos de totes les edats que viuen en temples i coves religioses. Un territori controlat antigament pels britànics (com no!) i actualment governat per una pseudo-democràcia coixa sustentada per una constitució tramposa escrita i segellada per l’anterior règim que no permet a ningú que no sigui 100% birmà ser president del parlament.
D’entrada, més enllà de les seves galtes pintades amb Thanaka (una pasta color ocre feta del tronc dels arbres de la zona que els hidrata la pell, els refresca i els protegeix del sol), no és fàcil descriure els birmans. Només cal passejar unes hores pels carrers de Yangon per descobrir la barreja desconcertant entre fisonomies tailandeses, el pudor i la gastronomia d’Índia, els lunguis i el ritme reposat de Sri Lanka i la vida al carrer dels xinesos… només hi ha una cosa comú en tots: el seu caràcter tremendament amable, generós i rialler.
El budisme forma part de l’ADN de tots ells i les seves contrades; prova n’és Bagan (apart dels més de 500.000 monjos al cens), l’antiga capital del país que, després de més de 1.000 anys, encara conserva gairebé intactes 2.200 temples i monuments religiosos repartits en una esplanada selvàtica en la que la natura va guanyant mica en mica la partida al ciment. Si no hi has passat encara, no t’ho pots perdre, no et deixarà indiferent.
Tot i així, si de veritat vols veure com els birmans viuen el dia a dia de la seva religió, potser millor que dediquis una o dues tardes a fer un passeig tranquil pel pont de fusta de Mandalay o el temple Shwenandaw Kyaung, on hi podràs trobar el llibre més gran del món escrit sobre més de 720 lloses de marbre protegides per una estupa cada una. Allà es reuneixen avis, àvies, pares, mares, nens i nenes per compartir històries, mantres i tardes caloroses.
I si el què vols és conèixer la cultura birmana a fons, hi ha dos llocs que no et pots perdre, BB-8: el llac Inle i Dawei (al sud).
A la zona d’Inle hi vam passar 5 dies inoblidables caminant per les seves terres. Vam creuar plantacions de te, taronges, xili, sèsam, tomàquets, blat de moro, arròs d’aigua i arròs de muntanya. Camps infinits i rics sembrats, cuidats i segats per dones fortes com un roure que treballen nit i dia per sobreviure en aquell racó de món on hi pica un sol de justícia, hi plou a bots i barrals i no hi arriben els cotxes.
Els seus marits (els quals elles no han escollit) es cuiden dels animals i dels negocis. Els seus fills caminen cada dia 45 minuts d’anada i de tornada per anar a l’escola; ho fan acompanyats dels fills d’altres dones pageses, amb els seus lunguis verds, la seva carmanyola de 3 pisos i un bolset de llana on hi guarden la llibreta de quadrets, el llapis amb goma i alguna que altra joguina per compartir amb els companys durant el camí. Al arribar, sense dubtar ni un moment, enfilen cap a casa on els espera la mare per acabar de preparar el sopar cuinat amb foc a terra, tancar els animals al pati i dutxar-se amb l’aigua freda de les gresales abans d’anar a dormir.
La vida entre Kalaw i Nyaung Shwe és tranquil·la i senzilla, rural i serena, dura però plena. Des de fa molt poquet que veuen passar grups de turistes de tant en tant. Uns s’ho miren encara ara amb sorpresa, altres amb xafarderia, alguns amb orgull i uns quants amb total indiferència, des del porxo de casa seva, arreserant-se del sol mentre roseguen la maleïda nou d’areca.
La nou d’areca és un fruit sec que els birmans (i també altres asiàtics) roseguen tot el dia com si fos un xiclet, culpable de les seves boques vermelloses. Normalment la posen dins d’un farsell fet amb fulla de Betel, on hi posen també tabac, mel i llavors d’anís. Té un efecte estimulant (com la cafeïna o la taurina) que s’aconsegueix després de salivar una estona amb tot aquest mix de sabors dins la boca i escopint-lo després a l’asfalt (o dins una ampolla de plàstic, que encara és més fastigós!). Et pots imaginar com queden els carrers… però especialment les seves boques! Perquè això no només els tenyeix i els corroeix les dents sinó que també és una de les principals causes del càncer de boca i coll. En fi, coses d’aquestes que costen d’entendre…
Però bé, seguim. Després de caminar durant 3 dies de poble en poble vam arribar al famós llac Inle. Un llac de més de 116km2 els quals vam recórrer amb una barca de fusta mentre el sol ens esclafava els ulls i l’aigua salada ens refrescava les orelles des d’on vam poder descobrir com les seves costes es converteixen en el punt neuràlgic de la zona on centenars de pescadors i comerciants s’hi troben cada dia per guanyar-se un sou i on desenes de famílies encara ara hi viuen i treballen en cases i conreus flotants.
Vistos el llac, Kalaw, Mandalay i Bagan, vam enfilar cap al sud. Si mires el mapa, el sud del país és aquest tros prim i coster que comparteix espai amb l’estret de Tailàndia. Si mires les principals guies de viatge veuràs que és un dels llocs menys visitats de Myanmar, també un dels de més difícil accés per terra (apart de les zones tancades al turisme per conflictes fronterers). Però nosaltres som tossuts i ens resistim a agafar avions, així que ens vam aventurar. Després de quasi bé 15 hores de bus (amb aire condicionat) i 3 parades als nostres estimats restaurants de carretera, vam arribar a Dawei.
Dawei és una zona gairebé verge plena de platges inexplorades, petits poblets genuïns i carreteres estretes i corbes que voregen la frondosa selva de la zona. Allà vam poder gaudir d’un dia que difícilment oblidarem a una de les millors platges que hem vist mai.
Aquell dia, amb la moto, com si fos un secret apunt de ser descobert, corba a corba, vam anar acostant-nos fins arribar a Pa Nyit, una platja de sorra blanca i aigua cristal·lina completament aïllada de la civilització on l’únic que vam sentir durant tot el dia van ser les rialles de 4 nens esbojarrats jugant amb l’aigua i el murmuri de les onades al arribar. Aquest, sens dubte, s’havia convertit en un dels moments estrella del viatge.
Cap al migdia, quan ens va entrar la gana, vam decidir anar a la recerca de menjar. Sabíem que era una zona sense bars ni restaurants però confiàvem plenament amb l’hospitalitat dels birmans. I així va ser! Vam acabar dinant a casa una senyora amable amb la boca destrossada de la nou d’areca que tenia 5 fills vergonyosos que no ens treien els ulls de sobre mentre passaven l’estona jugant a enganyar les gallines que tenien al pati amb una trampa feta de cordill. El menú? Una sopa de fideus prims amb regust a llimona, una mica de peix i molt de xili.
Al acabar vam tornar cap a la nostra platja preferida on ens esperava una sorpresa més. De sobte, de les roques grisoses de l’extrem dret de la platja, va a aparèixer una corrua de monjos vestits amb els saris granatosos acompanyats d’un bon grup de gent amb banderes, càntirs i moltes càmeres de fotos. Corpresos pel què estàvem veient, ens vam acostar.
Resulta que aquell era un dels dies més importants de l’any per la gent de la zona. Alguns dels monjos allà presents celebraven la cerimònia que els concedia l’ascens més alt al que podien aspirar després de molts anys d’estudi. La resta simplement eren allà, extremadament feliços, acompanyant-los i celebrant-ho amb ells. La festa durava 3 dies i hi havia menjar, música i beguda gratis per a tothom.
Al veure’ns acostar-nos, la sorpresa va ser seva. Què hi feien dos europeus blanquets en aquella platja remota en un dia com aquell? Fetes les primeres preguntes de rigor, no van dubtar en explicar-nos amb orgull gegant i tota mena de detall el què estaven celebrant i la berbena que tenien muntada just darrera el turonet a la qual, amb molta insistència, ens van convidar a anar.
I així és com vam passar la última vesprada per terres birmanes, menjant i compartint una bonica tarda amb els nous amics que acabàvem de fer.
I així ens acomiadem avui de Myanmar, amb un somriure tan gran com el de la seva gent, marxant un altre cop sobre una barca de fusta mentre el sol ens esclafa els ulls i l’aigua salada ens refresca les orelles, amb l’immens gust d’haver descobert un país autèntic i senzill, infinitament generós i bonic.
Una abraçada BB-8, Ens veiem per Tailàndia o per Malàisia?
Airí & David.
PD(1): probablement estiguis confós amb aquest país perquè a alguns mapes apareix com Myanmar i a altres com Birmània. Birmània (o Burma) és el nom que li van posar els anglesos quan van colonitzar el país perquè no sabien pronunciar l’idioma local i Myanmar és el nom que la gent d’aquí va triar després d’alliberar-se del britànics. Malauradament, encara no s’han actualitzat els gentilicis en la nostra llengua i nosaltres els hem de seguir anomenant “birmans” i no Myanmaresos o Myanmaris, com es mereixen.
PD(2): suposo que el teu sistema d’alertes haurà detectat també que des de fa uns mesos Myanmar té un conflicte obert amb la comunitat Rohingya. Tot i que no ens hem acostat a la zona, hem intentat informar-nos… Sembla ser que mai ha estat del tot clar l’origen d’aquesta comunitat, principalment musulmana. Bangladesh creu que són de Myanmar i Myanmar creu que són de Bangladesh. Així doncs, mentre els 2 governs es passen la pilota d’una banda a l’altra sense importar-los la gent, ells segueixen vivint en terra de ningú. Visca les fronteres! Tot anava més o menys “bé” (diplomàticament parlant) fins que un grup armat dels Rohingya va decidir tirar pel dret i atacar unes quantes oficines de policia en forma de protesta. I quina ha sigut la resposta de l’exèrcit? Matar a tots els Rohingya que s’ha trobat pel camí. Obligant així, a tota la resta a marxar en condicions infrahumanes cap a Bangladesh on, òbviament, tampoc els volen. Què et sembla? Som espavilats els humans, eh? Són eficients els governs, oi?
PD(3): “trobar-te a faltar” t’implica a tu directament, si. També a nosaltres. Però tranquil, no és res greu, t’expliquem quan ens trobem!
