Volver a El Viaje
Airí & David, 16 Sep –
5 min
Hola BB-8,
Com estàs? Descansat de les vacances?
Nosaltres t’escrivim des del bus, camí a Phnom Penh, Cambodja. Venim de passar uns dies a Vietnam acompanyats de l’Andrés i la Rosa Maria.
Marxem del país contents i amb les piles carregades però marxem sobretot sorpresos pel Vietnam que hem conegut. Un Vietnam pràcticament tant desenvolupat com Europa que manté gairebé intacta la seva essència. Molt bonica, per cert.
Durant aquestes últimes setmanes i després d’uns quants països recorreguts, hi ha una pregunta que ens torna… en un món cada cop més globalitzat i “modern”, tendeixen els països i les seves cultures a ser cada cop menys diferents? Estem homogeneïtzant el planeta?
Davant d’aquesta pregunta, una altra pregunta… si aquesta és la tendència, què és el què el fa que Vietnam sigui Vietnam i no Xina i que Índia sigui Índia i no Nepal? Mongòlia, Mongòlia, i no Rússia? Ja veus que no ets l’únic amb preguntes difícils… nosaltres a priori et diríem que la resposta són els seus paisatges, la seva geografia, la seva història, la seva gent i la seva manera de viure, però tampoc som experts en geografia ni identitats nacionals, així que igual trobes a algú que t’ho expliqui millor.
A Vietnam creiem que no ens equivoquem gaire si diem que la seva terra ha marcat la personalitat del país. Serà difícil oblidar la badia de Halong amb el seu màgic despertar entre els seus illots misteriosos que amaguen coves quilomètriques, llegendes de dracs i princeses, pescadors de pell torrada i famílies flotants. Per no parlar de la paleta natural de verds intensos de Sapa que a nosaltres ens ha regalat increïbles postes de sol mentre als vietnamites els lliura tones d’arròs, feina i gairebé tanta riquesa com el turisme. O les paradisíaques platges de Hoi An, quilomètriques, planes, gairebé blanques i extremadament calentes.
Alhora, hem conegut un Vietnam forjat entre els rastres palpables de dos episodis històrics (recents) que han marcat el futur del territori: l’imperialisme d’origen Xinès de les Dinasties Trinh i Nguyen i una guerra acarnissada i injusta que va marcar el final del colonialisme Francès. Si no has estat per aquí encara i tens curiositat, et recomanem que et deixis caure pels patis assolellats de la ciutadella de ceràmiques blaves, blanques i taronges de Hue, una ciutat imperial construïda pels Nguyen durant el segle XIX.
Però sobretot no pots deixar d’anar a Ho Chi Minh, l’antiga Saigon, capital de Vietnam del Sud. Una ciutat moderna d’edificis alts amb leds de colors que guarda gravada a l’asfalt la ferida profunda d’una guerra sense precedents ni escrúpols que van desencadenar els Estats Units (i companyia) l’any 1965 enfrontant Vietnamites del Sud i Vietnamites del Nord per, suposadament (i entre d’altres), derrocar el govern comunista que amenaçava el continent asiàtic. Una història crua i dolorosa de la que encara avui en dia se’n pateixen les conseqüències. Si vols saber-ne més, ves al War Remnants Museum… i porta kleenex!
Tot i així, hi ha una cosa que ens ha ajudat encara més a desxifrar la identitat d’aquestes contrades: la seva gent. A Hanoi hem descobert que la vida Vietnamita passa principalment al carrer (sembla una obvietat però no ho és, sinó pregunta-ho als russos). Uns carrers on hi ha gairebé més motos que persones amb mercats improvisats a cada cantonada regentats per dolces àvies vestides amb pijames de floretes i un barret de palla que venen peix de riu i de mar, pollastres vius i morts, fruites de tots colors i formes (inclosa la pudenta Jack Fruit!), arròs i verdures vàries.
Entre moto i moto hem pogut gaudir dels milers de restaurants i barbacoes fets amb quatre taules de fusta i uns quants tamborets de plàstic on ens hem delectat amb quilos de fideus deliciosos, potes de granota (yummie!), infinits rollets vietnamites, ànec cruixent i unes quantes gambes arrebossades. Si véns, fes-ho amb la panxa buida (o el què tinguis allà dins) i menja tant com puguis!
Descansant als parcs, al costat d’avis vestits amb camiseta d’imperi blanca i panxa boteruda, hem contemplat també les virgueries d’uns i altres per transportar bicicletes, globus, gossos, gats, casetes de fusta, corones de flors, neveres de gelats i torres impossibles de caixes de plàstic sobre les seves petites i tronades motocicletes.
I ens hem divertit, una vegada més, veient la gent ballar i practicar esport al carrer a totes hores al ritme del casset, tapats fins a les celles apunt d’agafar el xarampió no fos cas que els toqués el sol, que la pell morena els envelleix.
Si 15 dies són pocs per a conèixer una persona, imagina’t un país! Tot i així, creiem que han sigut suficients per descobrir que Vietnam té una personalitat prou forta i distingida com perquè perduri a les nostres memòries. Per voler tornar-hi, seguir parlant-hi, indagar i saber-ne molt més.
Segur que passaran els anys i la globalització anirà avançant, el món anirà canviant i anirem aprenent uns dels altres… però volem pensar que serem prou valents (i menys cafres!) per mantenir les identitats de cada indret i així Vietnam pugui seguir sent Vietnam, Índia pugui seguir sent Índia i Mongòlia, Mongòlia. Tu com ho veus?
Continuem! Una abraçada BB-8, et trobem a faltar.
Airí&David.
