Volver a El Viaje
Airí & David, 31 May –
5 min
Hola BB-8, Seguim buscant-te, no defallirem. No trobar-te és de les millors coses que ens ha passat mai.
Aquest cop hem caminat gairebé fins al punt més alt del planeta i, ni així, hem sigut capaços de veure’t. O igual sí, i gràcies al teu do de camuflatge has passat totalment desapercebut als nostres ulls.
Perquè vegis, et copiem aquí una crònica de la teva cerca per les muntanyes de l’Himalaya:
31 de Maig de 2017. Són les 03.45h. Sona tímid el despertador en mig de la fredor de GorakShep. Primera i última nit per sobre dels 5.000 metres. El mal d’alçada aquest cop s’ha comportat. Ens llevem amb la roba mig posada i ens acabem de vestir com podem. Piquen a la porta. És el Dorjee Sherpa amagat darrera d’un frontal encegador. Sembla que la boira segueix apoderant-se de la vall. Hum. Ens mirem als ulls inflats, amb cares de circumstàncies… Qué cullons! Ara ja estem desperts! Cap amunt!
04.00h. Sortim de la guesthouse direcció al no-res. Sembla ser que no som els únics que sortim a prendre la fresca a aquestes hores, les esquelles dels yaks ja fa estona que ressonen, transportant coses amunt i avall.
04.05h. Dorjee, vols dir que trobarem el camí? Quina pregunta més absurda de fer-li a un Sherpa!
04.15h. Portem uns 10 minuts caminant i probablement no haguem avançat més de 10 metres. Les cames pesen tres vegades més que ahir. L’aire comença a dissipar la boira. Dos gossos decideixen fer camí amb nosaltres. Qui fos gos… Lleuger, incansable, i ben pelut!
04.35h. Entre el negre-carbó-nit i el blaumarí-negre-albada, comencen a distingir-se algunes formes. L’oxigen és més aviat escàs. Els ànims més avall que amunt. Sense avisar, ens sorprèn l’estrella polar que brilla intensa i pomposa a la nostra dreta. Des de ben aprop, solitària, acarona i il·lumina l’Everest, elegantment. De fons, sona Et Recordo. Pell de gallina, llàgrimes als ulls, i a mirar endavant.
04.55h. Parem un minut, Dorjee, si us plau. Els pulmons comencen a acostumar-se a la fatiga carregosa. El cap no tant. Un noséquè estrany segueix fent pressió a les parets del crani. Encara mig adormits, comencem a veure el pic de Kala Patthar. Els nostres ulls el veuen aprop, les nostres cames, a Mart.
05.05h. Comença a clarejar mentre seguim caminant acompanyats dels dos gossos enjogassats i l’esguard de la muntanya més alta del món. Aviat és dit. Els núvols s’estan comportant. Sembla que serà un matí radiant. Un somriure curt.
05.17h. El Dorjee Sherpa ja és al cim. Fresc com una rosa. Qui el va matricular!
Un pas més, va. Un sospir. Espera, un altre. Ara el peu dret. Aixequem la mirada. Vinga que ja hi som. Quatre passes més, embalantonades. L’últim respir. Ara sí. Són les 05.21h i coronem el pic més alt al que haurem estat mai, fins ara.
05.22h. Presos per l’excitació d’un nen al sortir de l’escola, enmig de crits de satisfacció i abraçades d’enhorabona, veiem sortir el sol darrera l’Everest. Avui, hem despertat el món.
05.25h. L’escalfor del pit comença a minvar al mateix ritme que pels nostres dits va penetrant la gelor de l’aire fred de matinada. Per si de cas ens n’oblidàvem, estem a 5.640m respecte el mar. No volem baixar; ni del núvol, ni de Kala Patthar.
A la nostra esquerra, s’alça imponent el pic del Pumori (7.161m), al seu costat, però una mica més lluny, el Changtse o “muntanya Tibetana” (7.543m). Després, com no, el flamant Everest, conegut com a Chomolungma (deessa mare de les muntanyes) pels Sherpas (8.848m). Primer, però, no podem oblidar la seva west shoulder (7.268m). Gairebé passant-li per sobre, el segueix el Nuptse (7.861m). Darrera, sense veure’ls, s’amaguen el Lhotse (8.516m) i l’Island Peak (6.189m). Al fons, direcció sud, el distingit pic de l’Amadablam (6.812m). Una mica més cap allà, el Thamserku (6.623m) i el Kusum Kanguru (6.367m). A la seva dreta, gairebé a la nostra esquena, reposa el Lobuche (6.119m). Tots ells, com nosaltres, avui s’han llevat lenta i cerimoniosament, entre les pessigolles de la boira fina, la força penetrant del sol i la brillantor dels nostres ulls.
05.33h. El fred comença a apoderar-se de l’expressió de les nostres fesomies. La resta d’excursionistes dormilegues inicien la seva ascensió. Ara sí, és moment de baixar. Cap problema, baixarem ballant, gairebé saltant.
Mentrestant, recordarem feliçment tot allò que hem après del Nepal, els Nepalís, els Sherpas i la seva vida entre altes muntanyes.
05.36h. Gràcies Everest. Gràcies Hippie. Gràcies Dorjee!
Fins aviat, Airí & David
