Volver a El Viaje
Airí & David, 17 Jun –
8 min
Ai BB-8… no sabem si has passat per aquí o no, però per si de cas, t’enviem un llistat de coses que hem descobert en aquest país petit amb les muntanyes més altes del planeta Terra.
A Nepal hem après que “Sherpa” no és l’adjectiu que reben els nois nepalesos que pugen al cim de l’Everest sense necessitat de gaire oxigen ni massa equipament sinó que és el nom d’una casta ja abolida. Sherpas són totes aquelles persones que han nascut d’un pare i una mare Sherpa. Pugin muntanyes o no.
Els Sherpas viuen principalment a la regió del Sulukhumbu, on hi ha l’Everest, el Nuptse, l’Amadablam i moltes més. És veritat que, tal i com són coneguts mundialment, tenen unes grans capacitats muntanyenques. Això és degut a que han viscut sempre en alçada i que les pendents i les valls són i han sigut, des de que són petits, el seu pati d’escola, el seu jardí, les seves no-carreteres i el seu mitjà de comunicació amb el món.
Hem après que els Sherpas parlen un idioma que no té res a veure amb el Nepalí. Tenen la pell marró claret, la cara rodona, els ulls rasgats i un somriure fàcil. Mengen a base de patates i mantega i beuen Tongba1. Les joves Sherpas són alegres i escandaloses. Les àvies són dolces, contemplatives i robustes. Sempre vestides amb colors llampants.
Però compte! Els Sherpas no són els únics que habiten les muntanyes de l’Himàlaia. A la zona de les Annapurnes, per exemple, hi viuen també els Gurungs, coneguts per una complexió física excepcional, fet que els converteix en preats soldats a nivell mundial. Co-habiten també amb els Rai, Newari, Tamangs i Thakali. Tots ells amb la seva pròpia llengua, la seva religió i la seva idiosincràsia. Radicalment diferents a la colònia d’Hindús (o Cashans com diria el Dorjee) que viuen majoritàriament a la franja sud del país.
Hem après també que per arribar a qualsevol poblet Sherpa només pots fer-ho conduint unes 9-12 hores per carreteres curvilínies i després caminar entre 2 i 4 dies. Tens també l’opció de volar fins a Lukla, una pista d’aterratge col·locada entre muntanyes que no mesura més d’1,5km d’allargada i que fa pujada per tal que els avions tinguin temps de frenar. Diuen que és “l’aeroport” més perillós del món. Probablement sigui així. Ho vam comprovar 3 dies després d’haver aterrat allà, quan el Dorjee ens va explicar que aquell dia hi havia hagut un accident que havia acabat amb la vida de 2 pilots nepalís.
El Nepal ens ha ensenyat que la muntanya és una font d’inspiració i qualitat de vida però també una font d’ingressos, problemes i incongruències.
Gràcies a l’Everest el govern Nepalí recapta, aproximadament, 8,7 milions d’euros l’any. A aquesta xifra caldria sumar-li la quantitat percebuda per cada una de les Annapurnes, el Makalu i la resta de 8.000, 7.000 i 6.000’s del país. També les excursions per milers de turistes com nosaltres. Bé doncs, tot i així, encara que sembli mentida, Nepal és un dels països més pobres del món.
Una prova clara i amarga de la corrosió causada per l’eterna corrupció. Accentuada, a més, per les grans diferències de tarannà, fe i educació entre la gent de la muntanya i la ciutat (massa pròxims a la Índia) i l’aïllament de les ètnies perdudes en l’immensitat de l’Himàlaia. Així, any rere any, amb l’ajuda de l’alcohol (que va de que ho cura tot) i algun terratrèmol de tant en tant, es va rovellant la pobresa totalment enquistada d’aquest país.
Hem après que l’Everest és sinònim de superació personal, d’amor a la natura, de perseverança, pell endurida pel sol, treball en equip, somnis complerts, esforç i infinita fortalesa física i mental. Sense cap mena de dubte.
Però l’Everest és també un lloc hostil on s’enfronten i competeixen agències americanes, agències nepaleses i el seu propi govern. Sense cap tipus de companyonia, ni respecte, ni cooperació. No eren aquests els valors que justament despertaven les muntanyes?
És un lloc on topen alpinistes professionals amb gent que no sap ben bé on s’ha posat però que, per orgull i una bona dosis d’adrenalina, farà el què calgui per pujar fins a dalt. Encara que, pel camí, s’hi quedin unes 20 persones l’any. També Sherpas, que moren per excés d’ego a l’hora de reconèixer que igual no són tant “valents” i que potser els faria falta una bona bombona d’oxigen.
Direcció al Camp Base hem après que gràcies a la falta de carreteres, els Sherpas viuen i gaudeixen d’una natura gairebé pura. Però sobretot, la pateixen. La pateixen tots i cadascun dels que transporten amb les seves espatlles, els seus yaks o les seves xancles quilos i quilos de menjar, gas, escombraries i equipatge de turistes i alpinistes que no tenen prou esquena per portar-se’l ells.
Hem après que existeix un tipus de gent al món que, inexplicablement, no suporta la tranquil·litat i el plaer del no fer res, mirar per la finestra i delectar-se amb les precioses i serenes panoràmiques de l’Himàlaia, atrapats per la pressa de la ciutat i la falsa plenitud d’estar rodejats per la gentada.
Existeix també gent que, després d’haver aconseguit una proesa tant gran com arribar al cim de l’Everest (o tant sols al seu Camp Base, que per molts és un dels majors reptes que haurem aconseguit mai) decideix que ja ha caminat prou i que necessita ajuda per desfer el camí cap a casa. Així, cada dia, desenes d’helicòpters trenquen el silenci de les valls del Sagarmatha per tal de baixar escaladors i excursionistes que necessiten ser rescatats per la seva mala sort, o la seva cara dura.
Caminant darrera el Dorjee, hem descobert pobles tant bonics com Surke, Kharikhola o Nunthala, construïts sobre les costes verdes i angostes, amb casetes de parets gris-pedra i teulades blau-mar, on hi viuen petits, joves i grans treballant conjuntament per sobreviure cada dia una mica millor, una mica més fàcil.
Hem caminat també pels camins polsegosos de Kathmandu (aka2 Dusthmandu). Una ciutat que ens ha sorprès per la seva poca capacitat de representar l’essència del país que capitaneja. Una ciutat esgotadora que carrega amb el pes de la penúria, la contaminació i el terratrèmol recent. Res a veure amb Pokhara, una ciutat clara, de colors, impregnada per la tranquil·litat que inspira el seu llac, ple de barquetes de fusta vella. Una ciutat verda presidida per les blanques i esveltes Annapurnes.
Una altra cosa que hem après és que Nepal és també un punt de trobada de certs individus occidentals flipats3 que vesteixen amb pantalons cagats, botes d’excursionista, barba lletja, turbants al cap i grenyes de fa un any. Alguns, trencats per dins, venen aquí buscant un no sé què encara , meditació i, sovint, molt de postureig4.
Marxem amb la recança de no haver pogut ajudar ni donar un cop de mà en la reconstrucció d’aquest país vulnerable i tremendament afable. Però és aquí on hem après també que aquesta no és una comesa fàcil, ni tan innocent com sembla. Abans, cal destriar les organitzacions que lluiten realment per recuperar la dignitat del país de les que ho fan tant sols per alimentar l’auto-realització dels turistes i els seus comptes bancaris.
Doncs sí, deu ni dó les coses que hem après, tu… i lo fort és que ens en anem amb ganes de més!
Fins aviat, estimat Nepal.
Fins molt aviat.
BB-8, ens veiem pel món!
Abraçada,
Airí & David
(1) Tongba = beguda alcohòlica. Típica de la cultura Sherpa. S’aconsegueix de la fermentació i destilació del mill.
(2) Aka = also known as = conegut també com.
(3) Definició de la paraula flipat: Individu d’idees irracionals, mentalitat feliç i comportament extravagant, amb actituds exaltades alhora que exagerades i sobreactuades, i envoltat tot això d’una aura de misticisme ridícul ratllant la frivolitat extrema. Personatge singular.
(4) Definició de la paraula postureig: Actitud de mostrar un comportament o uns gustos determinats, generalment a les xarxes socials, amb la intenció de fer-se veure.
