Volver a El Viaje
Airí & David, 19 May –
4 min
Hola BB-8,
Com estàs? T’escrivim ja camí cap a Nepal…
Després de buscar-te per Beijing, Xi’an i Shanghai hem seguit el nostre camí fugint de les ciutats d’acer i formigó, impacients i decorades amb la llum dels neons, dels rius de noies amb para-sol i sabates llampants, homes amb bicicleta i americana girada, nens de cabell de punta i boca sorpresa i vells d’ulls vidriosos i llavis descansats.
Després d’haver creuat quilòmetres infinits de prats verds, petits boscos d’arbrada frondosa i conreus de vellut, humits i rectilinis, plantats amb la cura i l’estima d’aquell qui cus una vànova de patchwork, com si totes i cada una de les fulles, llavors i fruits haguessin estat brodades d’una en una, minuciosament, cerimoniosament, com totes i cada una de les peces d’un bonic trencaclosques.
Després d’haver acariciat les aigües del riu Yulong sobre una canya de bambú, haver pedalejat les misterioses valls de les muntanyes de Yangshuo, haver espiat per la lluna del Moon Hill, haver escalat el Mont Cangshan, haver suat les corbes maleïdes del Tiger Leaping Gorge, i haver esguardat el cim de la Meili Snow Mountain…
Seguim volent esborrar del mapa milers d’edificis enfilats i opacs, apilonats, que interrompen constantment el nostre creuer per aquest mar verd.
Seguim fugint de les multituds de noies amb para-sol i sabates llampants, homes amb bicicleta i americana girada, nens de cabell de punta i boca sorpresa i vells d’ulls vidriosos i llavis descansats. Tant divertits, sense complexes, un xic mal educats, i tant impassibles sota el cel empolsinat dels “pobles”, ciutats i macro-ciutats de la Xina.
I seguim amb unes ganes boges de conèixer a aquella senyora de pell fosca, galtes cremades i ratllades, barret de palla fúcsia i motxilla de vímet carregada de pebrots, tomàquets i tres o quatre pitayas (també conegudes com a fruita del drac), que va acompanyar-nos al trajecte de bus entre Kunming i Dali.
Una dona de somriure murri i ossos de roure que probablement ara mateix estigui petant la xerrada amb les seves amigues i veïnes a la fresca del pati del seu hutong, blanc i gris, després d’una llarga jornada al tros recollint plegades el què els donarà de menjar el mes que ve, mentre el sol els prem el dors i el vellut dels camps els fa pessigolles a les cames.
Probablement aquesta senyora tingui un marit que es passarà la tarda jugant a cartes, amb les ulleres de sol posades, la camisa arremangada fins al pit, fumant un cigarret enganxat amb l’altre, mentre fot quatre crits als col·legues del barri (entre escopinada i escopinada), que no n’enganxen ni una i ja li han fet perdre set yuans i quatre potes de pollastre.
Probablement aquesta senyora tingui un fill que es guanya la vida conduint excavadores i una petita empresa de construcció que creix dia rere dia al ritme que creixen els edificis a la zona, com creixen les ortigues.
Probablement aquest noi tingui una xicota que als matins treballa a una botiga de rosaris budistes al centre històric de Lijiang, convertit en un bufó parc temàtic d’arquitectura xinesa i patis plens de plantes i balancins rodons.
Probablement aquesta mateixa noia als vespres completi el seu jornal treballant al restaurant de la seva cosina, que fa uns mesos va arreglar el garatge del seu pare per posar-hi una bombeta, quatre taules i tamborets de fusta on s’hi acosten cada vespre els joves de la zona per menjar fideus picants i unes quantes cerveses fresques.
Probablement aquesta senyora visqui anys i panys… múrria, cofoia, entre cols i mangos! I Xina haurà canviat tant llavors!
Ens acomiadem ja des de l’aeroport de Chengdu contents d’haver conegut la tendresa dels pandes i mirant de reüll cap a les muntanyes de l’Himalaya, on s’hi amaga el Tibet. Aquesta regió imantada que s’ha resistit a les nostres ànsies de trobar-te i descobrir món. Massa car i massa complicat tot plegat. De moment ens quedem amb el petit tastet pseudo-tibetà de Shangri-la. Un altre any serà.
T’esperem a Nepal, amb moltes ganes :)
Una abraçada, Airí & David.
