Volver a El Viaje
Airí & David, 20 Sep –
13 min
Hola BB-8,
Canvi de plans: marxem de Cambodja abans del previst. Diumenge passat, just després d’arribar al país, mentre passejàvem pels carrers de Phnom Penh, dos motoristes malparits van robar la bossa de l’Airí arrencant-li de les mans i fugint com dos covards. Dins hi portava el passaport (apart d’alguna targeta i les ulleres de sol graduades) i ara se n’ha de fer un de nou.
Perquè ho entenguis, el passaport és una petita llibreta que tenim tots els humans que certifica que tu ets tu, indica a quin país pertanys (o a quin vas néixer) i quins països has visitat. Quan vas d’un territori a un altre has d’ensenyar-la perquè sàpiguen qui ets (com si una foto de fa 2 anys i el teu nom diguessin molt de tu) i a on has estat abans per tal que et deixin passar la frontera (o no). I suposo que tu, que campes lliurement per la galàxia, t’estaràs preguntant… i això per a què coi serveix?
Doncs mira, exactament no t’ho podem dir, però sembla que és un mecanisme de control per tal que els governs (aquests que tu dius que vetllen pel bon funcionament de la societat) registrin quanta i quina gent entra i surt del tros de terra que els pertany i el qual gestionen. Això vol dir que, a no ser que siguis ninja (o androide!) i creuis mars i serralades pel dret, cada cop que vols entrar a un nou país, has de demanar permís, ensenyar la llibreteta i creuar els dits perquè et deixin passar.
Probablement a arrel d’aquesta explicació pensis que els humans ens compliquem massa l’existència construint fronteres i duplicant sistemes de control quan seria més fàcil que tothom fos propietari i responsable de la totalitat de tot el planeta i que, en cas de necessitar un control, aquest fos en mans d’un sol sistema informàtic i no d’una llibreta de paper que et poden robar o et pot caure al vàter. Probablement! Però als humans històricament no ens ha agradat massa això de compartir terres… i encara menys que ens implantin xips de vigilància!
Bé, el què t’explicàvem… que van robar aquesta llibreteta a l’Airí i sense ella no podíem ni sortir de Cambodja ni entrar a cap altre país. I aquí és on va començar el nostre aterratge exprés a la cultura cambodjana. T’ho expliquem:
17 de Setembre de 2017, 19.11h.
Un cop confirmat que els lladres del casc fosc han desaparegut per sempre, ens dirigim a la policia de la ciutat per tal de denunciar la sostracció, esperar a que NO facin res per trobar-lo i certificar que no tenim passaport per poder creuar la frontera al sortir.
Arribem a la comissaria i allà ens trobem una festa muntada. Barbacoa i cervesa per tothom. Policies amb els ulls vermells i més d’un agent sense samarreta. Som la sorpresa de la nit. Els expliquem què ens ha passat i dediquem uns 15 minuts per a que entenguin quin ha sigut l’escenari exacte del crim (sort que era un dels carrers principals de la ciutat perquè sinó encara hi seríem!).
Seguidament ens fan seure a una habitació de parets marronoses amb una taula al mig, 4 cadires trencades, una moto vella, boirina de bar amb l’ambient carregat, taquilles abonyegades i unes quantes sabates extraviades.
Allà esperem uns altres 20 minuts fins que el secretari de camisa de ralles esgrogueïda i ulleres metàl·liques troba els papers pertinents i arriba un altre agent d’ulls rogents que xampurreja l’anglès. Els tornem a explicar què ens ha passat. Li ensenyem la tira de la bossa i la samarreta trencada per demostrar que ha estat arrencada directament de les mans. Dins hi portava el passaport, el moneder amb targetes de crèdit, dues targetes SIM i unes ulleres de sol graduades. Diners? 30$. Creieu que podria aparèixer el passaport a alguna paperera en els pròxims dies? Això aquí no ha passat mai.
Un cop tenim la denúncia escrita en khmer (idioma local), ens comenten que hem d’anar a la comissaria per estrangers per a què ens la tradueixin (ben vist!) però ara està tancada, hi haurem d’anar demà. Necessiteu un taxi per tornar al hostel ara? Si, és clar. Jo us puc portar, comenta l’agent d’ulls rogents. Com? Bé, pactem un preu doncs. 3$, som-hi. El tuk-tuk no s’engega. El què faltava! Ja ens espavilem!
El dia següent, després de cancel·lar targetes i mobilitzar tota la família, arribem a la famosa comissaria on hauríem de trobar algú que parli i escrigui anglès. La porta està tancada. Mirem al nostre voltant i veiem que estem rodejats de tots els presumptes treballadors de l’oficina. Riuen. No es pot entrar encara: ens hem deixat la clau a casa i fins que no arribi el noi que l’ha anat a buscar no podem obrir. Com? Tornen a riure. Marxem!
A falta d’ambaixada espanyola a Cambodja, ens dirigim cap a l’ambaixada francesa per poder tramitar el permís que ens permetrà creuar fins a Tailàndia, on podrem demanar un nou passaport. Només creuar la porta sembla que ens haguem tele-transportat a França. Cares llargues, bonjour-bonjour, taquilles noves per deixar les nostres pertinences, terra de marbre brillant i portes automàtiques de vidre. A l’altre costat del mur se segueixen sentint les botzines i els motors impacients dels carrers embussats de la ciutat. En qüestió de segons desapareixen.
La noia del mostrador, que parla francès, anglès i khmer, ens diu que per sortir del país necessitem un Laissez-Passé, que ells ens el poden expedir, costa 55€ i fins divendres no el tindrem. Genial, fins divendres doncs!
Tornem a l’oficina de policia per turistes. Hauran trobat la clau? Si. Entrem i seiem a la cadira de plàstic de color rosa que ens han ofert. Els tornem a explicar la nostra història des de l’inici i els entreguem la denúncia en khmer. Ens donen un formulari i ens demanen que tot el què els hem explicat ho escrivim en aquell paper, en anglès, clar. Qui? Nosaltres? Si, vosaltres.
Mentrestant, el presumpte director de la comissaria ens explica que la seva oficina principal és a les afores de la ciutat però que fan un esforç per mantenir aquesta sucursal oberta al centre de la ciutat perquè sigui més fàcil per als estrangers. Ah, això està molt bé. Segueix explicant que els costa molts diners mantenir-la i que per això demanen sempre una col·laboració monetària a tots els forasters que venen. Com? Ens mirem: deu ser una broma…
Acabem d’escriure la denúncia en anglès. El senyor que reia a primera hora del matí la certifica i ens l’entrega. Ja ho tenim tot? Si. Alguna donació? NO. Caradures! Marxem!
Fins que els francesos no ens entreguin els papers que necessitem el divendres, no podem fer res més, així que decidim (tot i les poques ganes) visitar una mica l’entorn. Justament a Cambodja hi ha una altra de les 7 meravelles del món…recordes la muralla xinesa i el Taj Mahal, BB-8? Doncs Angkor és considerada també una obra tant espectacular com aquestes.
El dia que arribem és festa nacional i la zona està plena de cambodjans i turistes xinesos. Aquesta és la principal atracció del país i no passa desapercebuda per ningú. Lloguem una bicicleta, ens llevem a les 5 del matí i comencem a explorar la zona sota la pluja. Angkor és una ciutat antiga que va viure el seu màxim esplendor del s.IX al s.XV com a principal centre de religió i poder de l’Imperi Khmer (regne medieval cambodjà).
Avui en dia se la coneix també com a La Ciutat Perduda ja que, amb les empremtes clares de l’inexorable pas del temps i la invasió sense precedents de la natura salvatge, més que un símbol de poder, espiritualitat i opulència, s’ha convertit en el perfecte decorat per a les pel·lícules de Tomb Rider, Jurassic Park i el Senyor dels Anells. Contents d’haver-nos oblidat per unes hores de la fatídica arribada i després de jugar una estona a fer l’Indiana Jones ens en tornem a la capital.
Ja és divendres. Tornem a l’oasis francès de Phnom Penh. Paguem 55€ i ens entreguen el famós Laissez-Passé; un document que acredita que l’Airí és l’Airí i que ens permet creuar fins a Bangkok. Abans de marxar, necessitarem el visat de sortida de Cambodja i un permís de l’ambaixada de Tailàndia per poder entrar al seu país. Merci beaucoup! Seguim.
Ens dirigim cap al departament d’immigració de Cambodja. Allà ens trobem a dos joves grassonets guarnits amb vestits militars. Porten un Apple watch cadascun i caminen descalços per l’oficina. Tornem a explicar la història des del principi fins a ensenyar-los el Laissez-Passé. D’acord, busco el visat robat a l’ordinador i us faig el tràmit. Passen uns minuts. El teu nom no apareix al sistema. Com? Bé, provem buscant el visat del David. Tampoc apareix. Això vol dir que enlloc consta que haguem entrat a aquest país? Mmmm… sembla que no. El company de la frontera deuria tenir molta feina aquell dia. Quins collons!
Vist l’èxit de la burocràcia Cambodjana, recuperem el bitllet del bus amb el que vam creuar des de Vietnam. Això probarà que som dins. De veritat¿?¿?¿?¿? Serveix. El noi en qüestió ens diu que hem de pagar 35$ i que podrem passar a buscar el paper el pròxim dimarts. Com? No, no! Ho necessitem per avui. Bé, doncs, ho podem tenir per aquesta tarda però llavors seran 50$. Lladres! D’acord. Ens pots fer un rebut doncs? Abaixa el cap. Nosaltres no fem rebuts. Necessitem el rebut per l’assegurança. Si voleu recuperar els 20$ us haureu d’esperar a dimarts. Ni pensar-hi! Volem el paper avui i volem un rebut, encara que sigui de 35$. He dit que nosaltres no fem rebuts, si us va bé, bé, sinó també. Pffff ok! Ens veiem en unes hores, però necessitem aquest paper!
Enfadats i frustrats davant l’incompetència i la corruptela de la policia d’aquest país, que cada cop sembla més hostil amb nosaltres, ens dirigim cap a l’ambaixada tailandesa per tramitar l’últim paper. Arribem. Estan tancant per anar a dinar. Només una pregunta: necessitem el permís d’entrada a Tailàndia ja que ens han robat un passaport i tenim un Laissez-Passé expedit per l’ambaixada Francesa. Ens sap greu però avui no podrà ser, per fer-ho necessitem el document original amb el visat de sortida d’immigració de Cambodja i quan us el tornin aquesta tarda nosaltres ja haurem tancat. És divendres. Això vol dir que hem de passar un cap de setmana més en aquesta ciutat? Sí. IjabsfiasbfpaiusaSFGisbdafnoikaldhadhcdhfiGFSFGH….
Durant mitja hora reneguem i ens preguntem mil tres-centes vegades perquè tothom s’ha alineat per posar tants obstacles al nostre viatge. Sense cap resposta clara, decidim calmar-nos i prendre’ns el cap de setmana d’espera amb filosofia i positivisme.
Dissabte: piscina, menjar, llegir i passejar. Oblidar. Diumenge: aprofitem per conèixer una mica més la història recent de la zona i anem a visitar dos punts de la ciutat que relaten amb detall escabrós la dictadura de Pol Pot i el terrible genocidi* que aquest va executar entre 1975 i 1979 (no fa tant!).
L’S-21 és una antiga escola convertida en presó l’any 1976. Quan Pol Pot i tot el seu seguici colpegen la ciutat, es fan amb el poder i es proposen convertir Cambodja amb un país 100% rural on tothom sigui igual, vesteixi igual, treballi (i pateixi) igual, mengi igual i calli igual. Excepte els més forts, que seran cridats a lluitar i abatre tots aquells amb ànsies de poder i contraris al règim. Aquests seran empresonats, torturats i/o enviats a Choeung Ek, un camp d’extermini on l’any 1980 es van trobar restes de més de 8.895 persones (tot i que n’hi van morir moltes més), entre elles nens, nadons i dones.
Després d’aquest capítol cru i dur tornem cap al hostel. Cal pair tot això. Potser aquesta hostilitat percebuda aquests dies no està tant deslligada de tot el què ens acaben d’explicar. No hi ha dubte de que aquesta és una societat amb una gran ferida que just acaba de tancar però no curar. Demà ens espera un dia de més gestions.
Ara mateix t’escrivim des de la sala d’espera de la famosa ambaixada tailandesa. Si tot va bé, en uns minuts (o hores) ens entregaran aquest últim paper que ens permetrà sortir del país, agafarem un bus i demà arribarem a Bangkok. Sembla que amb temps i diners ho haurem pogut solucionar i podrem seguir viatjant, tot i que hem hagut de descartar Laos del nostre itinerari…
Esperem que la teva visita a Cambodja (si és que realment hi eres) hagi sigut més profitosa i hagis tingut experiències més amables que les nostres.
Desitja’ns sort. Fins aviat BB-8,
Airí & David.
*Si vols aprofundir una mica més en aquesta història et recomanem veure aquesta pel.lícula que ha estrenat una actriu i directora americana que es diu Angelina Jolie (et sona?).
